Entre 1965-66 va començar la segona sèrie que va coincidir amb un canvi radical en la vida espanyola. Els esdeveniments van provocar la revolta del Maig del 68, i la seva pintura es va convertir en un testimoni viu de l'agitació circumdant. El discurs es va radicalitzar i va actuar com a denúncia d'un present inacceptable que va deixar enrere el romanticisme, encara que no es va resoldre sense subjectivitat. Tota la realitat visceral i caòtica plena de vida i de controvèrsia, va afectar a la temàtica d'aquesta sèrie, inspirada en un afany revolucionari més concret i oposat al sentit líric de la sèrie anterior.

Els eixos de coordenades que van estructurar l'etapa precedent es van obrir, deixant espais buits sobre els quals s'amuntegaven éssers gesticulants, recolzats per murs en què s'apreciaven les consignes escrites, ratllades per regalimants taques. El crit, sense veu, es trencava entre les diagonals compositives i entre l'estructura violenta de l'acció. La poètica va passar de la contenció a la guerra oberta i al debat. El color negre va ser el protagonista.